.
Hace tiempo que venía pensando en un segundo blog, dedicado a publicar pequeños relatos, dando entrada a escritos de amigos míos y compartir así una parte de lo que nos une.
.
El título ha surgido a raiz de unos relatos que recuerdo de mi padre y que hacían referencia a La Catalana, servicio de transporte público de una barriada de Barcelona, llamada Pueblo Nuevo. Duró pocos decenios,
.
Su destino fué ser engullido, para dar paso a una Barcelona que, día a día, iba ganando terreno y ensanchando sus redes de transporte, hasta convertirse en lo que és hoy, una gran urbe de más de seis millones de habitantes.
.
La Catalana desapareció, pasando al olvido, pero mi memoria sigue fiel a aquellos momentos en que mi padre iba llenando de imágenes su bloch de notas, mientras viajaba en La Catalana y que después, en sus momentos de descanso, iba transformando en historias.
.
Iniciaré los relatos con uno mío de cariz íntimo, con la peculiar memòria que se puede llegar a tener, cuando uno trata de recordar su infancia, todo y siendo plenamente consciente de la falsedad inconsciente del relato, aunque lo que importa es el cariño que ponemos en el pasado, fuere o no un relato fidedigno.
Por ser un homenaje a mi padre, que escribí hace algún tiempo lo publico tal cual lo relaté.
...
...Escales amunt... escales avall i una llum, que transportava el raig de sol, des de la seva terra fins arribar a la meva i que, en arribar traspassava un finestral curull de petits vidrets de color; la seva multiplicació conformava, com un petit Arc de Sant Martí que em donava de plè a la cara, obrint un espai de somnis que em feien reposar uns moments asseguda en un graó de pedra... sempre el mateix.
... El graó era fred, potser
perque era hivern o potser perque feia hores que no havía menjat i el fred havía
fet niu en el meu cos. A casa no hi havía ningú i em sentía més protegida en la
solitud de la meva escala.
... El minuts em semblaven
hores i si aquestes s´allargassaven, el raig de llum que, invariablement em
donava aixopluc i companyía quan el silenci es feia notar massa, ja era en un
altre indret...
...A vegades
sentía sorolls i passes, però gairebé sempre es deturaven en un altre replà i
quasi ho prefería ¡
... No era la primera vegada
que tenía per companyía aquell graó, la paret d´on sortía, estava pintada de
marró fins a mitja alçada, després el color s´evaía o era beig, no recordo bé
aquest detall. Des del meu "company d´escala" podía veure la porta del pis de
sota. Allí vivía una familia nombrosa. Eren els García-Planas, divertits i
amics. M´agradaba mirar el seu troç d´escala, observar-la llargues estones i
cada día hi descobría alguna cosa nova, un dibuixet discret, una paraula que en
escriure-la escarbotava el guix de la paret, gargots que em feien riure o anar
més enllà, linies guixades com si volguessin descriure un horitzó, palets i
rodones i altres coses que encara no comprenía... quantes estones i pensaments
s´amuntegaven en aquells llargs i repetits moments, des que el pare i el germà
varen desaparèixer de la meva vida, de fet van ser ells qui van omplir, aquell
silenci tan empapat de records que de mica en mica varen deixar de ser-ne molts
de petits, per tornar-se´n un de sólt però gran.
... No puc acabar aquest
petit relat, sense dedicar un moment d´atenció a un altre detall de la meva
escala.
... A banda dels graons de
pedra grisa, hi havía una barana de ferro forjat i passamà de fusta. Al llarg de
la trama de ferro forjat hi havía un ferro amb forma de el.lipsi, que per sort ,
els seus enclatges s´havíen afluixat. Això em permetía una nova distracció,
fer-la rodar... suposo que per això molts dels meus dissenys d´avui día, tenen
aquest tret de girar....
No hay comentarios:
Publicar un comentario